Carta resposta a Enric Vila

Estimat Enric,

Moltes gràcies per la teva carta i les teves paraules. Gran regal d’aniversari. Dit això, al tema que ens ocupa.

La teva carta identifica la nostra gran discrepància: la necessitat, o no, de tindre un Estat propi, un exèrcit, per poder competir en igualtat de condicions, i poder defensar el que és nostre. Em dius, i segurament amb raó, que en el món en el que ens ha tocat viure, el concepte de marc institucional va estrictament lligat a la existència d’un Estat. Bé. Però no ens confonguem. Les institucions son prèvies a la irrupció del Estat. Carl Menger, austríac de pàtria i d’escola de pensament, ho explicava molt bé: el mercat per funcionar necessita d’un marc que li doni suport, d’unes institucions que li permetin funcionar, i aquestes surten de manera espontània sense la necessitat de cap estat: la llengua, el dret, l’ètica, la moral, la importància de la família, el matrimoni, el respecte als contractes, o la propietat privada, no les va inventar ningú, sinó que és a través del temps, de generacions i generacions, que s’estableixen unes pautes de comportament considerades com les mes idònies, que incorporen enormes quantitats de coneixement, i que en diem institucions. El gran jurista romà Cato, per exemple, ja n’era plenament conscient d’aquesta idea. Si alguna cosa, crec jo,  caracteritzarà el segle XX d’aquí uns quants segles serà, precisament, el despreci aquesta idea i l’obsessió constructivista dels Estats durant els últims anys.

Dit això, i per no perdre el fil del tema que ens ocupa, que no és pas baladí, et diré que per mi el problema no és que Catalunya no tingui un “Estat” propi. El problema es que Madrid en té massa. En aquest context, el que ens cal és més intel·ligència, com molts cops has dit tu parlant de Companys o Pla. El quid de la qüestió és com desmantellem els antics “Estats-nació” de forma eficient, no com en fem de nous. Per mi la clau rau en no replicar aquest model caduc d’Estat, que pretén fer-se amb el monopoli de la identitat col·lectiva, entre d’altres monopolis que la idea d’Estat inevitablement implica. Això no només ho dic jo, ho insinua amb altres paraules Amin Maalouf (que ara esta tan de moda; Les identitats que maten) o el premi Nobel d’Economia Amartya Sen (Identitat i violència). El conflicte no és tant per la falta d’un Estat propi, sinó per la manca de llibertat. Per exemple, el tema no és si l’educació té que ser en català o en castellà, el tema és que els pares tindrien que poder triar ells en llibertat. I poder triar l’anglès si fes falta. I les llengües i cultures tindrien que competir entre elles, aquesta paraula que tan poc ens agrada. La gent té que tenir el dret de gastar els seus diners en allò que per ell és més valuós. Per mi el català ho és. I no crec que haguem de patir per això.

Tu molts cops em parles de la batalla per les engrunes. Jo et dic, que no es tema de grandària. I menys en el paradigma global que ens ha tocat viure – ja em parlat altres cops d’això amb Ohmae, Florida o Tremosa damunt la taula. En alguna altre ocasió, ja he explicat com el benestar i la riquesa en el futur estarà determinada per la nostra capacitat d’innovar (Adaptar-se per innovar). De fer coses noves per competir en els mercats globals. Per això no ens cal un Estat propi. Ens cal més llibertat. Llibertat perquè el nostre teixit industrial i empresarial, el nostre principal actiu, no mori i ans al contrari, es pugui reinventar i créixer. I això no ho pot decidir ni impulsar cap Estat, ni Parlament, ni cap govern. És un “model” que estar per ser descobert per el nostre exèrcit d’empresaris que en el nou marc de llibertat buscarien noves formes de satisfer necessitats humanes, que ni tan sols ara podem arribar a imaginar. És per això que insisteixo: l’única arma que tenim per afavorir això, l’única batalla en la qual val la pena invertir energies, és la batalla per la llibertat. Una altre cop, per guanyar credibilitat, et diré que això tampoc ho dic jo, ja ho deia al 1776 Adam Smith (La riquesa de les nacions; Economía sostenible). Tot això, ho resumia, arrel del teu excel·lent llibre sobre Josep Pla, en un article titulat de forma prou ilustrativa: “Catalunya no necessita un Estat per ser lliure”.

El problema d’Espanya és Madrid. Vivim en un món en xarxa que té que combinar la globalitat amb la localitat, i sembla que a Madrid encara no s’hagin enterat. I quan dic Madrid, em refereixo al món corporatiu–polític–administratiu – o plutocràcia – de la capital. És un model caduc i contra més temps hi estem lligats pitjor. Potser et sonara estrany, però per a mi, hi ha més similituds entre una persona de Burgos, o Vigo, o Logroño, i una de Barcelona que amb una de Madrid. A més, que com deixes entreveure tu mateix en la teva carta, aquest canvi de paradigma, aniria també en benefici del propi Madrid (malgrat es tindria que posar les piles!, igual que altres regions d’Espanya que històricament han viscut subvencionades). És per això, que el que no podem fer es caure en la trampa de replicar aquest “model” a Barcelona i Catalunya. Hi ha solucions molt millors.

En la teva carta, de forma molt clara, expliques com els anglesos s’han adormit i el que tu els hi reclames és més competència. Que competeixin en marc institucional amb els escocesos i així, evitaran tornar-se a quedar enrere. A Espanya es pot aplicar la mateixa formula. El meu resum en titulars ja l’he dit alguna altre vegada: “deixeu-nos competir”. I no només a nivell Espanya, sinó a nivell Europa. A nivell món. Un Estat que ens “protegeixis” el que és nostre, ens acostumaria a tots a viure a través d’aquest Estat, que deia Bastiat. I aquest risc te tans anys com la nostre civilització. Ciceró, en un dels seus episodis més clarividents, deia: “El pressupost ha d’equilibrar-se, el Tresor ha de ser reaprovisionat, el deute públic ha de ser disminuït, l’arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l’ajuda a d’altres països ha de ser eliminada perquè Roma no faci fallida. La gent ha d’aprendre novament a treballar, en lloc de viure a costa de l’Estat.” Insisteixo, el que ens cal és més llibertat.

Deixant de banda un moment la qüestió cabdal, estic d’acord amb tu que les semblances amb Grècia, Portugal o Hongria són anecdòtiques, malgrat el camí recorregut és semblant: “easy money”, apalancament financer, bombolla actius/ pujada salaris, inflació, contracció política monetària, punxada de la bombolla, recessió, debilitament de les finances públiques, crisi pressupostaria. No m’atreviria a dir que Espanya està com el Regne Unit, jo crec que estem millor. Hi podríem estar encara molt millor si fóssim valents, triéssim líders valents, i no ens fes por canviar les coses i deixar aquesta falsa il·lusió de viure a costa del Estat. Però això ho deixo per un altre dia.

Hi ha més qüestions que em venen al cap de forma més o menys ordenada, però no acabaré mai la carta i els nostres lectors no en tenen la culpa. Ens veiem al Zanzibar.

Luis

2 Responses to Carta resposta a Enric Vila

  1. Enric says:

    (Comentari deixat al Facebook)

    Luis, molt ben escrit l’article. Hauria preferit, però, que dediquessis més espai a explicar-me com pretens desmantellar l’estat i el poder de MAdrid que no pas a defensar la unitat d’Espanya, que ja sabia que per tu és un principi tan o més axiomàtic que per mi la llibertat de Catalunya. Fixa’t que en la meva carta jo no parlava d’exèrcits, sinó tot el contrari, ni posava la independència com una condició imprescindible. També em sembla que redueixes l’economia als diners quan compares un català amb un paio de Burgos; en tot cas em sembla tan agafat pels cabells com posar Espanya i Grècia en el mateix sac. El grapat de cites que introdueixes en l’argumentació demostren que tens memòria i que vas llegit però vigila perquè citar moltes autoritats per defensar una tesi delata més la feblesa de la tesi que no pas la reforça -ecxepte si vols intimidar gent faltada de cultura. Anyway, escriu escriu, ho fas molt bé.

    Enric

  2. RRE says:

    Tot això està molt bé … en la teoria. En la pràctica, però, les coses són molt més fàcils i directes: Madrid no preten competir, en te prou amb dominar, per la força de les armes si cal. I quan ho faci tindrà l’aplaudiment de la majoria del poble espanyol, inclosos molts “nous catalans” que no volen ser-ho.
    I es que no es el mateix discutir aquests temes amb la Reina d’Anglaterra que amb el Juanca i la seva cort de tios amb brillantina.
    El seu discurs pot ser correcte i fins i tot brillant pe un pais civilitzat com ara el Canada, però per Espanya es manifestament ingenu.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: