La Xina: el gran repte del segle XXI

Al 1803, Napoleó va observar referint-se a la Xina: «aquí descansa un gegant dormit, deixeu-lo reposar que quan s’aixequi farà retronar el món». Ha estat exactament així. En el pas d’una generació, el gegant asiàtic ha passat d’una posició de marginalitat a ser pedra angular en la configuració d’un nou ordre mundial que efectivament està capgirant l’escenari global en tots els sentits. La Xina és el gran fenomen econòmic, polític, cultural i social de la nostra era. Un canvi de proporcions històriques comparable a la caiguda de Roma o al ressorgiment econòmic dels Estats Units al segle XIX. Sembla doncs pertinent reflexionar sobre si som plenament conscients de la magnitud del repte que això suposa.

Malgrat la seva creixent rellevància, la Xina encara es veu com una realitat desconeguda per la majoria de nosaltres. No és un fet sorprenent, aproximar-s’hi no és senzill i requereix d’un marc d’anàlisi propi. Des d’Occident sovint es redueix la seva gran complexitat a meres xifres econòmiques i és un greu error de plantejament que inevitablement condueix a la incomprensió del que es vol aproximar. El «Renaixement xinès» és multidimensional i no és pot estudiar únicament a partir de les pàgines del Financial Times que només ens poden donar una visió molt parcial, agregada i epidèrmica d’un fenomen d’arrels molt més profundes.

La Xina no és sols un “Estat-Nació”, és una civilització mil·lenària. Al segle XV el mandarinat fa del Imperi del cel primera potència demogràfica, econòmica i tecnològica de la Terra (amb una diferència considerable). Marco Polo va descriure ciutats de més d’un milió d’habitants ja al segle XII, i Lord Macartney, emissari del Rei Jordi III a Beijing, va senyalar que només les rendes de l’Emperador ja equivalien a dos terços de les de la Gran Bretanya al 1791. Malgrat això, el país és tan-ca en sí mateix, renuncia al comerç marítim i, conseqüentment, tampoc desenvolupa la Revolució Industrial – com sí féu Europa – quedant en un lloc de clara inferioritat al començaments del segle XIX. Amb la primera Guerra de l’Opi (1839), l’anteriorment poderosa Xina és humiliada i quedarà en mans de potències estrangeres fins l’arribada de Mao Zedong, qui recuperà la sobirania i unificarà el país amb la proclamació de la República Popular l’any 1949. Tanmateix, no serà fins a les acaballes dels anys setanta quan Deng Xiaoping agafi les regnes del país i aposti per un procés de «reforma i apertura» que, finalment, el país començarà créixer.

Aquesta modernització ha seguit un model propi, endogen, que ha estat liderat sense modificar el gruix de les estructures polítiques existents –una de les característiques més singulars del país–. La fórmula d’autocràcia confuciana i de lliure mercat ha funcionat prou bé. Deng va popularitzar una vella frase feta provinent de la Sichuan natal: «tant fa que el gat sigui blanc o negre, el rellevant és que atrapi ratolins». Durant els anys negres del maoisme el gat havia de ser vermell a la força, malgrat no es mengés un ratolí en tres dècades de penúria econòmica i forta repressió social. Una situació no gaire diferent a la que avui es dóna a Corea del Nord. Això s’acaba invertint de forma dràstica a partir de l’any 1978. Des d’aleshores, el gat va anar canviant de color mentre es feia un fart de caçar ratolins, en feliç metàfora de l’ambaixador Bregolat. La Xina convergia els estàndards occidentals a una velocitat de vertigen. La transformació experimentada pel país ha estat encomiable. La Xina és avui un conjunt de regions econòmiques, amb un regim d’autonomia fiscal considerable, molt dispars entre sí, que competeixen per atraure talent i capital cap a les seves economies. És per això que la Xina és avui un veritable model capitalista caracteritzat per la seva alta competitivitat i dinamisme.

La gran paradoxa és que aquesta ingent generació de riquesa s’ha desenvolupat sota el paraigües polític d’una dictadura comunista. Això ha qüestionat la vella idea del pensament occidental per la qual existeix una única formula per garantir el benestar d’una nació i aquesta passa de forma ineluctable per un sistema de democràcia liberal, com sostenia Fukuyama quan va anunciar el fi de la història. La realitat ha demostrat ser molt més complexa.

Si bé és cert que una part important de l’èxit econòmic assolit pels nous mandarins és un subproducte directe dels principis liberals occidentals, molt especialment de la gradual restauració de la propietat privada, aquest creixement incorpora una idiosincràsia pròpia que troba les seves bases en un esquema de pensament notablement diferent al que estem familiaritzats a Europa. La Xina està desenvolupant un model de modernitat alternatiu a l’occidental. És per això que la convergència econòmica no té perquè també ser política o cultural, como sí ha passat en altres economies emergents.

La Xina mai no ha estat una democràcia. La República està organitzada de forma autocràtica amb els òrgans de govern estretament controlats per el Patit Comunista. D’altra banda, té un sistema de funcionaris altament preparats i sofisticats, de marcat accent comunista confucià que dóna relat al conjunt. El cost és la llibertat política i de premsa, tan idolatrades a Occident, que queden subordinades a la prosperitat econòmica del país i la cohesió interna de l’Imperi.

És tracta de l’antic «mandat del cel» que va deixar escrit Confuci fa 26 segles: «la legitimitat del sobirà deriva en la seva capacitat per garantir la seguretat i el benestar dels seus súbdits». El confusionisme, adoptat com a doctrina oficial de l’Imperi durant els inicis de la dinastia Han, incorpora en el seu ADN un èmfasi especial en la integració del conjunt, en el col·lectiu i no tant en la llibertat individual com sí que passa en el nostre entorn. Aquesta divergència en l’esquema de pensament també inclou importants diferències en el paradigma científic com sabem per la monumental obra de Joseph Needham, que avui convé rellegir amb interès.

Tot plegat, posa en evidència les diverses maneres d’entendre el món que existeixen a tots dos costats de la conca pacífica. El filòsof Mo-tzu féu la síntesis més perfecte: «quan els estàndards divergeixen hi haurà conflicte», en la mateixa línia que la acotació de Huntington sobre el xoc de civilitzacions. És justament en aquest punt on trobem el veritable caràcter singular del ressorgiment del gegant asiàtic i la veritable clau de volta per la correcta comprensió del que suposa. Vol dir això que estem avocats al conflicte? Jo sóc dels que s’inclina a pensar que no. De la mateixa manera que el lliure tràfic de mercaderies i de capital ha estat enormement profitós per a les economies que ho han posat en pràctica, aquests beneficis també són aplicables en a l’àmbit cultural, de pensament i de valors. Com remarca l’escriptor Luis Racionero en el seu magnífic assaig Oriente y Occidente (Barcelona: Anagrama, 1993), les dues grans civilitzacions de la Terra tenen molt per aprendre una de l’altre, en un procés de fertilització mútua, però per això cal voluntat per entendre’s i coneixement mutu.

El segle XXI serà el segle de la Xina com el XX ha estat el segle dels Estats Units. Aquest canvi de guàrdia implica reconèixer el fet diferencial que el món ha deixat de ser únicament Occidental, i que aquesta competència no només és dona en l’àmbit econòmic per atraure més inversions o millors llocs de treball, sinó que també abasta altres àmbits. Desconeixem com serà el nou ordre mundial, el que està clar és que la Xina hi jugarà un rol molt important. Convé aproximar-la amb urgència.

Artícle publicat al NEWS ENGINYERS XINA – Octubre-Novembre 2012

One Response to La Xina: el gran repte del segle XXI

  1. […] por ejemplo estas citas, que provienen de un artículo reciente suyo (en catalán: copio tal cual, sin […]

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: