El valor de l’anàlisi tranquil. Resenya ‘Descuido o fatiga de España’

Un dels grans problemes en l’anàlisi de la crisi financera i de les subsegüents ramificacions d’aquesta en l’àmbit institucional i polític és la falta de serenor. Massa sovint, l’estudi és víctima d’un esbiaixi fruit de l’excés de les passions i també del fet de donar respostes per tot sense l’esforç previ de la reflexió, de manera simple i automàtica. És per això que la gran virtut del llibre Descuido o fatiga de España (Galaxia Gutemberg) es precisament l’anàlisi temperat i profund del seu autor, el escriptor i filòsof Valentí Puig. El llibre és un assaig molt complert que barreja elements d’anàlisis polític, històric, filosòfic i sociològic mostrant un mosaic molt ric, amb molts matisos, i on no es defugen els problemes i es volen arreglar tirant de formules miraculoses, màgiques o que no requereixen esforç com sol ser habitual entre molts tertulians que cultivant un pensament light que tant bones audiències, per suposat, dona als mitjans actualment.

Puig explora les profunditats del que ens ha passat i encara ens passa, amb una mirada fina, de bisturí, defugin els judicis de valor simples o generalistes i al mateix temps posant en valor i perspectiva molts dels actius que encara té el país i que sovint també, perdem de vista. Part important del mèrit de Puig és detallar amb cura tots els mals del país i alhora no caure en el fatalisme, que tan sovint desdibuixa el diagnòstic amb un excès de tremendisme.

La obra literària de Valentí Puig és certament amplia, havent treballat pràcticament tots els estils literaris, fa que la lectura també s’enriqueixi d’aquesta visió polièdrica que caracteritza les obres de l’autor de Palma de Mallorca, en contraposició a una visió compartimentada, i per definició sempre més pobre, de la realitat. Una de les grans característiques del assaig de Puig, al marge de la profunditat i la visió ample que dona, és el seu realisme. El llibre de Puig, com ja va fer en el també magnífic Los años irresponsables, toca sempre de peus a terra, a la realitat de les coses, una literatura molt planiana, i no a les imatges abstractes, les generalitzacions o l’excés de retòrica, vicis, per contra, molt estesos en la nostre literatura d’assaig.

Tanmateix, el llibre té forts punt d’encolatge ideològic i renúncia frontalment una visió relativiste de les coses. Puig agafa perspectiva, no defuig l’autocrítica ni agafa el cami fàcil d’exonerar de culpa a una societat cada cop més insolent i desatesa dels assumptes polítics. Més aviat al revés, de la lectura del llibre en destaquen moltes incongruències i incoherències de la societat espanyola moderna actual tan propensa al curt placisme i a comprar qualsevol promesa que no requereixi cap esforç ni responsabilitat personal. Valentí Puig és equànime jugant amb un diàleg continu que va saltant de tema en tema de forma suau i espontània, com qui participa d’una conversa en un cafè. La conversa serveix de finestra per observa una realitat que Puig dibuixa amb independència i amb un marcat accent al liberalisme clàssic. El llibre, en definitiva, es pot llegir com un exercici de resistència moral que bé podria haver signat Josep Pla, Raymond Aron o el millor Gaziel, per posar només algunes referencies del segle XX que entronquen perfectament amb la escriptura exigent, rigorosa i ben propera a la realitat del autor.

El periodisme és més necessari que mai. En premsa escrita, és cada cop més difícil trobar aquests tipus de periodisme rigorós, teixit amb la realitat no amb les fantasies ni excessos ideològics i, tanmateix, amb valors morals ferms. L’assaig de Puig és un gran exercici de reflexió que oscil·la entre el periodisme –per la dimensió d’actualitat que té- i de reflexió social que va més enllà dels fets concrets del dia a dia, sinó centrada en el mar de fons. La política és el teatre de les passions humanes, un bon anàlisis, necessàriament, només pot sortir de la temprança, mai de la indignació com a vegades se’ns vol fer creure. En un moment de desconcert i gran confussió, la lectura de Valentí Puig és indispensable per tindre una dosi justa de realisme.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: