Martí Saballs: “Llegiu història i no us enamoreu”.

Si això fos un diari i jo un redactor, aquest seria el titular resum del sopar del Cercle Jefferson amb Martí Saballs, sotsdirector de Expansión, el principal diari econòmic del país, i autor del llibre Historias de un corresponsal económico. Saballs és un periodista econòmic experimentat amb una dilatada trajectòria al Grupo Recoletos on ha treballat per diverses de les seves capçaleres tant a Espanya com a l’estranger.

El primer missatge de Saballs va ser el de llegir història. “Tanta com pugueu”, ens va insistir. Si alguna cosa hem d’aprendre d’aquesta crisi és que el fil conductor dels cicles econòmics és repeteix i continuarà repetint en el futur: el deute. Des de els temps on la família Rothschild controlava el món de les finances internacionals, fins la crisi de les subprime, el leitmotiv de totes les crisi ha estat el deute. L’excés d’apalancament. L’eufòria, l’excés de confiança, els animal spirits, en terminologia keynesiana, l’enamorament, en paraules del propi Saballs, a propiciat al llarg de la història períodes d’endeutament excessiu, auspiciats per un sistema financer que pa, allò que en diem estirar més el braç que la màniga, el que a la llarga ha portat també a períodes recurrents on aquest excès és té que corregir (cícles econòmics).

Saballs va fer menció expressa a Niall Ferguson, conegut d’aquest blog, historiador de la Universitat de Harvard, i un dels ponents més cotitzats avui en dia precisament per això, per el seu coneixement en la historia monetària i financera que és, al final, un dels factors més decisius que determina tota la resta (veure La importancia del dinero).

Durant el debat també van sorgir altres temes com quin paper té que tindre la premsa en una societat lliure i oberta, quins són els reptes que afronta amb els nous mitjans que surten a Internet, al independència dels mitjans, o el tema sobre la importància de les reformes estructurals de les que tothom en parla. Saballs va emfatitzar el fet de que ell es periodista no economista, i va valorar el fet de que moltes d’aquestes son més de sentit comú que no pas una qüestió de partits o ideològica. En aquest sentit, Martí Saballs va parlar de la importancia de reduir la despesa pública, una reforma laboral que permeti la creació de nous llocs de treball, o una millora substancial de la eficiència del conjunts de administracions públiques (estatal, autonòmiques, locals). Es temps per la feina ben feta i l’austeritat.

Martí, gràcies i fins la propera.

Sopar amb emprenedors (per Joaquim Barba)

Si al sopar del Desembre amb en Salvador Sostres varem parlar de la importància dels empresaris per a vertebrar i fer econòmicament viable una societat en aquest darrer sopar varem tenir el plaer no de comptar amb un empresari sinó amb dos. I no només empresaris sinó emprenedors que han  tingut una idea, l’han desenvolupada i avui en dia la gestionen amb èxit i solvència en dos àmbits molt diversos.

A taula hi tinguérem el senyor Javier Scherk (Gran Consum i Xarxes Comercials) i el senyor Antonio Parente (Farmàcia i Cosmètica) per parlar de la importància de la figura de l’emprenedor, la dificultat d’emprendre en el model de societat socialdemòcrata Europeu i les característiques que defineixen a un emprenedor.

El sopar és desenvolupà al DAP’s de Diagonal en un ambient molt agradable i amb un més que considerable èxit d’assistència.

Parente va obrir el debat, amb rigor científic, parlant de la seva experiència personal com a emprenedor i donant idees clau sobre que és emprendre i com s’empren. Des de la necessitat d’ampliar verticalment la cadena de valor dels negocis per a augmentar la seva rendibilitat fins a la importància del I+D+i en determinats sectors per a crear clústers de coneixement que puguin competir a nivell mundial.

A continuació Scherck ens va parlar de com les circumstancies personals condicionen la carrera professional de les persones i com ell, després d’una brillant carrera en diverses multinacionals, va decidir fer el salt a la pròpia empresa. Del seu discurs, apassionat i motivador, en varem aprendre també moltes coses. Jo però en destacaria la constatació de que encara que sembli mentida encara és possible ser emprenedor a Espanya, la incommensurable satisfacció que produeix dirigir el teu propi negoci, la altíssima cota de responsabilitat que assumeix l’emprenedor amb la societat al muntar un negoci i finalment la poca sensibilitat dels polítics en general en vers els emprenedors i tots aquells que prenen riscos en la seva activitat professional.

Un cop fetes les intervencions per part dels dos convidats varem iniciar, amb tots els assistents, el debat. En un ambient molt distes i agradable varen sorgir idees molt interessants sobre temes tant diferents com la creació d’empreses, les mancances de l’actual sistema educatiu i la gestió del talent dels propis treballadors. Es parlà del gran repte que suposa pels joves superar la mediocritat que impera actualment en la nostra societat, de la generació de riquesa, i no de diners, com a finalitat última de l’emprenedor, de com les societats anglosaxona i socialdemòcrata interpreten el mecenatge i de com a Espanya es criminalitza el fracàs empresarial i es desincentiva l’activitat emprenedora.

Del sopar amb emprenedors en varem sortir al menys jo amb unes quantes bones idees  i amb la certesa de que en aquest país nostre encara hi queda gent que s’arrisca i que se la juga per tirar endavant una idea o un somni.

Salavador Sostres: “un país pot funcionar amb un poeta i vint empresaris, però no al inrevés”

Això qui ho paga?

Sopar al Monchos de Travessera, el que s’assembla a un vaixell (un vaixell que s’enfonsa si l’hem de jutjar per la qualitat del menjar), amb Salvador Sostres, per alguns, la persona que millor escriu en català en l’actualitat. Podíem haver parlat de mil i una coses. Temes morbosos, com la peculiar situació que travessa l’Avui; o polèmics, com la gestió institucional del president Joan Laporta, però ens vem centrar en un tema cabdal: la importància dels empresaris per fer forta una societat.

Sostres resumeix aquesta idea de la següent manera: “un país pot funcionar amb un poeta i vint empresaris, però no al inrevés”. En altres paraules, un país pot subsistir amb un poeta, però difícilment ho farà amb un sol empresari. Es tracte de respondre de la manera més eficient possible a la pregunta: “i això, qui ho paga?” Si volem una societat forta, necessitem de forma desesperada un marc institucional que no penalitzi la funció empresarial, així com una cultura que no criminalitzi l’èxit (no fa gaire, Sala-i-Martín es lamentava del mateix a una entrevista a Expansión). Això només és possible amb una reducció del pes i l’àmbit del Estat. Idea amb el que Sostres va afirmar sentir-se força còmode, fins hi tot en temes aparentment polèmics com la sanitat o l’educació, on el monopoli del Estat és més clar.

És el meu parer, que el tarannà autocrític i humorístic que tenim a Catalunya, propi de cultures anglosaxones – expertes en l’autocrítica i el sentit del humor –, que em fa pensar que part del camí ja el tenim recorregut. De nosaltres depèn continuar amb el que ens queda, que no és poc.

Emili Masferrer fa la glossa del Salvador al seu blog Rosebud. Val molt la pena llegir-la.

Una idea de bellesa, una idea de justícia. Neix el Cercle Jefferson

Sopar d’uns quants esperits inquiets amb Enric Vila. La trobada té lloc al reservat d’un restaurant de l’eixample de Barcelona on sembla que, poc a poc, la liturgia d’aquests sopars es vagi consolidant per moments. L’objectiu: discutir amb Vila sobre la idea de llibertat, Catalunya i la independència amb el pretext del seu últim llibre: El nostre heroi: Josep Pla. El llibre és excel•lent (es a dir, no deixa indiferent ningú, objectiu últim de qualsevol escriptor).

L’Enric té un discurs valent, clar i ben relatat, construït sobre una base sòlida que no admet segones interpretacions, crítiques fàcils, o resum en titulars. Vila defineix país com una idea pròpia de bellesa, d’estètica, de justícia, que es projecta a l’exterior i que permet tenir un marc de referència a partir del qual hom construeix el seu relat en llibertat i plenitud. Això, diu Vila, a Catalunya no és possible: Espanya vol imposar una realitat homogènia castellana que impedeix el desenvolupar-te a partir del marc que ens és propi. Aquest fet és molt rellevant, ja que ens obliga, diu Vila, a reivindicar la nostra existència a cada dos per tres. Espanya ens ofega.

L’objectiu del darrer llibre de l’Enric Vila és parlar de la idea de llibertat a través de la figura i obra de Josep Pla. Per Vila, la llibertat és el gran tema dels nostres dies i està íntimament relacionada amb la vida i la manera que tenim de concebre-la. La llibertat, en definitiva, és ser; això és convertir la necessitat en virtut. Per altre banda, la llibertat està vincula amb la cultura, en la mesura que aquesta última és en tant que ens serveix per a la vida. Per Vila la cultura són les ulleres que t’endrecen la realitat. Mai podem mirar la realitat cara a cara, d’una manera totalment objectiva. La realitat sempre la mires a través del color del vidre de les teves ulleres que et posis.

Les ulleres no són res més que el marc des de on mires el que passa al teu voltant: la realitat. Per tant la llibertat, que reclama Vila, està relacionada amb el poder, en la mesura que has de donar als altres un model de llibertat que tu has creat. En el cas de Catalunya no hi ha model, ja que aquest li ve directament imposat des de Espanya. Necessitem unes ulleres pròpies que ens ajudin a construir-nos i ens ajudin a entendre la realitat i els fets que passen al nostre entorn

Durant la tertúlia varem estar discutint, com no podia ser d’altre manera, sobre la independència de Catalunya – que seria millor començar-li a dir secessió, terme jurídic i molt més correcte. La conversa es va allargar fins tard, i si bé no crec que ningú modifiques de forma substancial les seves conviccions, si que va ser una nit per enriquí el criteri personal de cadascú.