Category Archives: La Drecera

La civilización del espectáculo, Mario Vargas Llosa

Mario Vargas Llosa, Nobel de literatura en 2010, es conegut principalment per la seva narrativa de ficció. Tanmateix, és un escriptor que ha explorat i destacat en pràcticament tots els gèneres, inclòs l’assaig polític, econòmic i social. En La civilización del espectáculo (Alfaguara, 2012), Vargas Llosa compagina l’ofici d’escriptor amb el de sociòleg per fer una crítica mordaç però ven argumentada i lògica del estat de la cultura en el món d’avui.

Vargas Llosa fa un retrat precís de una part de la ciutadania que ha acceptat com a cultura fins a l’acte més vulgar. Abans, defensa l’autor, la paraula cultura estava associada al esforç, el treball, l’excel·lència; tot el que feia referencia a la cultura estava lligat a una idea de bellesa i estètica. En els darrers anys, argumenta el Nobel peruà, el conjunt de les societats occidentals hem anat banalitzant i degradant el que abans tenia que ser un exercici quasi “espiritual”, com diu el propi autor, que servia per revitalitzar la ment i la ment, servir de inspiració i ampliar els horitzons i ambicions de la civilització. Avui estem en l’extrem oposat on a tot se li pot penjar la etiqueta de cultura, fins hi tot l’insult, la grolleria, o la exhibició per la exhibició. Ja no cal esforç per el seu consum, tot s’ha democratitzat, tothom, sense cap mínim de treball pot consumir qualsevol contingut ara ja transformat en un entreteniment espuri, produït amb la única idea de ser reciclat un cop produït.

La tesi principal del llibre és que la cultura tal com s’entenia en el sentit tradicional del terme, és a dir, com l’acumulació de coneixement producte de la creació artística i espiritual de l’ésser humà; sinó està en procés d’extinció ja que aquest procés que tindria que ser dinàmic i continu està en clar retrocés. A aquesta noció tradicional del terme, s’obre pas més aviat una expressió molt més “oberta” i indefinida del que és cultura, producte de l’exercici extrem de la correcció política, la desaparició de l’esperit crític i tot plegat avivat per l’afany exhibicionista i circense de la majoria de mitjans ja siguin públics com privats. Tot es frivolitza i l’autor ens adverteix que tot té conseqüències. L’era de la informació passa només a ser això: informació i informació que diverteix i ja no formació i exercici intel·lectual: una civilització de la irrealitat i l’evasió.

L’autor analitza eloqüentment alguns aspectes de la crisi de la nostra societat postmoderna cobrint temes relatius a l’art, literatura, religió i política, i intercala a manera d’il·lustració i de manera molt didàctica en cada un dels capítols dedicats a aquests temes breus articles seus publicats en el diari El País. Es cobreixen temes com la polèmica de Wikileaks i Julian Assange, l’ús del vel islàmic en societat i l’ensenyament del curs de religió a les escoles públiques, la responsabilitat de l’artista i de l’intel·lectual, el consum i legalització de les drogues o el complex món dels mitjans de comunicació entre d’altres assumptes d’actualitat.

Es tracta d’un text àgil i lleuger de llegir i alhora ple d’erudició i observacions que fan reflexionar al lector sobre l’estat actual de les societats en el seu sentit més ampli. Un assaig clar, crític amb nosaltres mateixos, i valent en un món cada cop més “líquid”, fent servir la feliç expressió del filòsof Zigmut Bauman, i mancat de referents clars, també per el que fa el món de la cultura. No solament és un treball documentat, amb una tesi il·luminadora i amb exemples actuals, sinó que a més crea consciència, desperta opinió i reflexió en el lector com solen fer els bons llibres.

Advertisements

Los años irresponsables

Des de l’esclat de la crisi financera mundial, que un dels principals motors del negoci editorial ha estat la producció de llibres sobre la complexa deriva que afecta a Espanya, i al conjunt de nacions desenvolupades, no ja només en l’àmbit econòmic sinó també en l’àmbit polític, social i, fins hi tot, cultural. En canvi, de tot aquest gènere no tots tenen la gran virtut de tractar la crisis en cada una de les seves arestes. Aquest és el cas de “Los años irresponsables” (Península, 2013) del escriptor i filòsof Valentí Puig. Com dèiem, la gran virtut del assaig que té la ambiciosa empresa de fer un diagnòstic precís de la situació en la que ens trobem tots plegats és de que tracte el problema de manera holística. L’autor no només es centra en descriure la mecànica de la crisi financera sinó que va més enllà i planteja una reflexió profunda de per què hem arribat aquest punt.

És per això que el ventall de temes que aborda el llibre van més enllà de la crisi de les hipoteques sinó que el autor reflexiona sobre tots els grans temes del món d’avui, les noves tecnologies i el seu impacte, les implicacions de la postmodernitat en els joves d’avui, la crisi en la construcció de la idea d’Europa, els estats fallits que eventualment desenvoquen en crisis tan importants i dramàtiques com la crisi dels immigrants sirians aquest darrer estiu en les nostres aigües al mediterrani, i molts altres temes incidin i reflexionant sobre els errors comesos i dibuixant possibles escenaris a conseqüència d’aquests errors.

El llibre es molt tupit i els arguments i temàtiques es van entrellaçant i succeint uns amb els altres de manera natural sense que es faci necessari establir una estructura gaire definida. El llibre es àgil de llegir, és clar en els seus plantejaments, lúcid, i convina la anàlisis del escenari global amb les implicacions en clau local. En cada un dels temes l’autor posa en tela de judici moltes de les idees que configuren el que podríem dir “sabiduría convencional” provocant la reflexió en el lector que es obligat, com qui es mira en un mirall, a fer-se preguntes i reflexionar sobre el seu propi comportament per el que fa la història que portem des de el començament de segle. En definitiva, el llibre defuig de les temptacions i misèries del historicisme –contra les que van lluitar altres filòsofs com Popper o Mises– i mira de fer un anàlisis pragmàtic i realista de la situació, reconeixent que no hi ha solucions màgiques ni fàcils.

Com passa en qualsevol bon llibre, el text està sembrat de multitud de referències a autors del panorama actual en tots els àmbits, des de Niall Ferguson, a Vargas Llosa, Daniel Bell, Fukuyama, David Rieff, Robert Kagan o el pensador de Viena Wilhelm Röpke. Es un moment de turbulència política, econòmica e institucional, temps complexes per navegar on es fa imprescindible reflexionar i prendre consciència d’on estem, quin és el diagnòstic en exercici de reflexionar sobre el món de demà. En aquesta ambiciosa empresa, el llibre del Valentí Puig és una lectura obligada.