Tag Archives: Politics

Manual de referencia sobre la ciencia política por Francis Fukuyama

Adjunto reseña (más una guía de lectura) y algunas reflexiones sobre el último libro (en dos volúmenes) de Francis Fukuyama.

Auge y decadencia de la política

9788423424825

Advertisements

Los años irresponsables

Des de l’esclat de la crisi financera mundial, que un dels principals motors del negoci editorial ha estat la producció de llibres sobre la complexa deriva que afecta a Espanya, i al conjunt de nacions desenvolupades, no ja només en l’àmbit econòmic sinó també en l’àmbit polític, social i, fins hi tot, cultural. En canvi, de tot aquest gènere no tots tenen la gran virtut de tractar la crisis en cada una de les seves arestes. Aquest és el cas de “Los años irresponsables” (Península, 2013) del escriptor i filòsof Valentí Puig. Com dèiem, la gran virtut del assaig que té la ambiciosa empresa de fer un diagnòstic precís de la situació en la que ens trobem tots plegats és de que tracte el problema de manera holística. L’autor no només es centra en descriure la mecànica de la crisi financera sinó que va més enllà i planteja una reflexió profunda de per què hem arribat aquest punt.

És per això que el ventall de temes que aborda el llibre van més enllà de la crisi de les hipoteques sinó que el autor reflexiona sobre tots els grans temes del món d’avui, les noves tecnologies i el seu impacte, les implicacions de la postmodernitat en els joves d’avui, la crisi en la construcció de la idea d’Europa, els estats fallits que eventualment desenvoquen en crisis tan importants i dramàtiques com la crisi dels immigrants sirians aquest darrer estiu en les nostres aigües al mediterrani, i molts altres temes incidin i reflexionant sobre els errors comesos i dibuixant possibles escenaris a conseqüència d’aquests errors.

El llibre es molt tupit i els arguments i temàtiques es van entrellaçant i succeint uns amb els altres de manera natural sense que es faci necessari establir una estructura gaire definida. El llibre es àgil de llegir, és clar en els seus plantejaments, lúcid, i convina la anàlisis del escenari global amb les implicacions en clau local. En cada un dels temes l’autor posa en tela de judici moltes de les idees que configuren el que podríem dir “sabiduría convencional” provocant la reflexió en el lector que es obligat, com qui es mira en un mirall, a fer-se preguntes i reflexionar sobre el seu propi comportament per el que fa la història que portem des de el començament de segle. En definitiva, el llibre defuig de les temptacions i misèries del historicisme –contra les que van lluitar altres filòsofs com Popper o Mises– i mira de fer un anàlisis pragmàtic i realista de la situació, reconeixent que no hi ha solucions màgiques ni fàcils.

Com passa en qualsevol bon llibre, el text està sembrat de multitud de referències a autors del panorama actual en tots els àmbits, des de Niall Ferguson, a Vargas Llosa, Daniel Bell, Fukuyama, David Rieff, Robert Kagan o el pensador de Viena Wilhelm Röpke. Es un moment de turbulència política, econòmica e institucional, temps complexes per navegar on es fa imprescindible reflexionar i prendre consciència d’on estem, quin és el diagnòstic en exercici de reflexionar sobre el món de demà. En aquesta ambiciosa empresa, el llibre del Valentí Puig és una lectura obligada.

Carta resposta a Enric Vila

Estimat Enric,

Moltes gràcies per la teva carta i les teves paraules. Gran regal d’aniversari. Dit això, al tema que ens ocupa.

La teva carta identifica la nostra gran discrepància: la necessitat, o no, de tindre un Estat propi, un exèrcit, per poder competir en igualtat de condicions, i poder defensar el que és nostre. Em dius, i segurament amb raó, que en el món en el que ens ha tocat viure, el concepte de marc institucional va estrictament lligat a la existència d’un Estat. Bé. Però no ens confonguem. Les institucions son prèvies a la irrupció del Estat. Carl Menger, austríac de pàtria i d’escola de pensament, ho explicava molt bé: el mercat per funcionar necessita d’un marc que li doni suport, d’unes institucions que li permetin funcionar, i aquestes surten de manera espontània sense la necessitat de cap estat: la llengua, el dret, l’ètica, la moral, la importància de la família, el matrimoni, el respecte als contractes, o la propietat privada, no les va inventar ningú, sinó que és a través del temps, de generacions i generacions, que s’estableixen unes pautes de comportament considerades com les mes idònies, que incorporen enormes quantitats de coneixement, i que en diem institucions. El gran jurista romà Cato, per exemple, ja n’era plenament conscient d’aquesta idea. Si alguna cosa, crec jo,  caracteritzarà el segle XX d’aquí uns quants segles serà, precisament, el despreci aquesta idea i l’obsessió constructivista dels Estats durant els últims anys.

Dit això, i per no perdre el fil del tema que ens ocupa, que no és pas baladí, et diré que per mi el problema no és que Catalunya no tingui un “Estat” propi. El problema es que Madrid en té massa. En aquest context, el que ens cal és més intel·ligència, com molts cops has dit tu parlant de Companys o Pla. El quid de la qüestió és com desmantellem els antics “Estats-nació” de forma eficient, no com en fem de nous. Per mi la clau rau en no replicar aquest model caduc d’Estat, que pretén fer-se amb el monopoli de la identitat col·lectiva, entre d’altres monopolis que la idea d’Estat inevitablement implica. Això no només ho dic jo, ho insinua amb altres paraules Amin Maalouf (que ara esta tan de moda; Les identitats que maten) o el premi Nobel d’Economia Amartya Sen (Identitat i violència). El conflicte no és tant per la falta d’un Estat propi, sinó per la manca de llibertat. Per exemple, el tema no és si l’educació té que ser en català o en castellà, el tema és que els pares tindrien que poder triar ells en llibertat. I poder triar l’anglès si fes falta. I les llengües i cultures tindrien que competir entre elles, aquesta paraula que tan poc ens agrada. La gent té que tenir el dret de gastar els seus diners en allò que per ell és més valuós. Per mi el català ho és. I no crec que haguem de patir per això.

Tu molts cops em parles de la batalla per les engrunes. Jo et dic, que no es tema de grandària. I menys en el paradigma global que ens ha tocat viure – ja em parlat altres cops d’això amb Ohmae, Florida o Tremosa damunt la taula. En alguna altre ocasió, ja he explicat com el benestar i la riquesa en el futur estarà determinada per la nostra capacitat d’innovar (Adaptar-se per innovar). De fer coses noves per competir en els mercats globals. Per això no ens cal un Estat propi. Ens cal més llibertat. Llibertat perquè el nostre teixit industrial i empresarial, el nostre principal actiu, no mori i ans al contrari, es pugui reinventar i créixer. I això no ho pot decidir ni impulsar cap Estat, ni Parlament, ni cap govern. És un “model” que estar per ser descobert per el nostre exèrcit d’empresaris que en el nou marc de llibertat buscarien noves formes de satisfer necessitats humanes, que ni tan sols ara podem arribar a imaginar. És per això que insisteixo: l’única arma que tenim per afavorir això, l’única batalla en la qual val la pena invertir energies, és la batalla per la llibertat. Una altre cop, per guanyar credibilitat, et diré que això tampoc ho dic jo, ja ho deia al 1776 Adam Smith (La riquesa de les nacions; Economía sostenible). Tot això, ho resumia, arrel del teu excel·lent llibre sobre Josep Pla, en un article titulat de forma prou ilustrativa: “Catalunya no necessita un Estat per ser lliure”.

El problema d’Espanya és Madrid. Vivim en un món en xarxa que té que combinar la globalitat amb la localitat, i sembla que a Madrid encara no s’hagin enterat. I quan dic Madrid, em refereixo al món corporatiu–polític–administratiu – o plutocràcia – de la capital. És un model caduc i contra més temps hi estem lligats pitjor. Potser et sonara estrany, però per a mi, hi ha més similituds entre una persona de Burgos, o Vigo, o Logroño, i una de Barcelona que amb una de Madrid. A més, que com deixes entreveure tu mateix en la teva carta, aquest canvi de paradigma, aniria també en benefici del propi Madrid (malgrat es tindria que posar les piles!, igual que altres regions d’Espanya que històricament han viscut subvencionades). És per això, que el que no podem fer es caure en la trampa de replicar aquest “model” a Barcelona i Catalunya. Hi ha solucions molt millors.

En la teva carta, de forma molt clara, expliques com els anglesos s’han adormit i el que tu els hi reclames és més competència. Que competeixin en marc institucional amb els escocesos i així, evitaran tornar-se a quedar enrere. A Espanya es pot aplicar la mateixa formula. El meu resum en titulars ja l’he dit alguna altre vegada: “deixeu-nos competir”. I no només a nivell Espanya, sinó a nivell Europa. A nivell món. Un Estat que ens “protegeixis” el que és nostre, ens acostumaria a tots a viure a través d’aquest Estat, que deia Bastiat. I aquest risc te tans anys com la nostre civilització. Ciceró, en un dels seus episodis més clarividents, deia: “El pressupost ha d’equilibrar-se, el Tresor ha de ser reaprovisionat, el deute públic ha de ser disminuït, l’arrogància dels funcionaris públics ha de ser moderada i controlada, i l’ajuda a d’altres països ha de ser eliminada perquè Roma no faci fallida. La gent ha d’aprendre novament a treballar, en lloc de viure a costa de l’Estat.” (cita que sino è vero è ben trovatto). Insisteixo, el que ens cal és més llibertat.

Deixant de banda un moment la qüestió cabdal, estic d’acord amb tu que les semblances amb Grècia, Portugal o Hongria són anecdòtiques, malgrat el camí recorregut és semblant: “easy money”, apalancament financer, bombolla actius/ pujada salaris, inflació, contracció política monetària, punxada de la bombolla, recessió, debilitament de les finances públiques, crisi pressupostaria. No m’atreviria a dir que Espanya està com el Regne Unit, jo crec que estem millor. Hi podríem estar encara molt millor si fóssim valents, triéssim líders valents, i no ens fes por canviar les coses i deixar aquesta falsa il·lusió de viure a costa del Estat. Però això ho deixo per un altre dia.

Hi ha més qüestions que em venen al cap de forma més o menys ordenada, però no acabaré mai la carta i els nostres lectors no en tenen la culpa. Ens veiem al Zanzibar.

Luis